Xantatge emocional

Darrerament estem assistint a un espectacle de la política municipal poc saludable des d’un punt de vista ètic. Dient això no estic fent cap revelació. Segurament tots hi podem estar d’acord. Només cal escoltar els plens per adonar-se’n. Ara bé, si entrem en un debat per esbrinar i delimitar les responsabilitats d’aquesta situació és possible que no arribem a cap consens.

Tots prioritzem el nostre temps d’acord amb les nostres obligacions, aficions, interessos i d’altres tasques menys o més volgudes del dia a dia. I es clar, no cal ser sociòleg per afirmar que no és una prioritat per a la majoria de la ciutadania escoltar-se els polítics. Quan alguna vegada ens arriba un missatge polític, una interpretació de la realitat, el més probable és que l’acceptem o el rebutgem d’acord amb les nostres creences i valors, però també en relació amb els nostres interessos.

És de coneixement públic que des del poder es pot posar en marxa d’una manera més efectiva l’estratègia de manipulació de la realitat. Normalment s’acaba imposant aquella que projecta qui està legitimat per a governar. Es clar que hi ha excepcions. I es clar que aquest principi es trenca davant l’eclosió d’una problemàtica que afecta d’una manera extrema a bona part de la ciutadania, i quan aquesta no té una resposta adequada per part dels grups que regenten el poder.

Des del poder, sense ambigüitats, i amb la complicitat de persones representatives i afins, mitjançant un argumentari simple, entenedor i emotiu és relativament fàcil imposar-se. Per contra, qui gosa oposar-s’hi, ha de fer filigranes per explicar les raons del perquè les coses es fan sense respectar les regles de joc, negligentment i malbaratant els recursos públics.

Però, per què perdre energies en fer oposició amb tesis doctorals farcides d’impecables arguments si, al cap i a la fi, el que funciona és el xantatge emocional?

Una lliçó de perseverança

Aquesta tarda, mentre passava per un carrer cèntric de Badalona m’he trobat amb un conegut. M’ha aturat com sempre fa, m’ha donat la mà i m’ha preguntat el que sempre em sol preguntar cada cop que coincidim:

–Hola amic, què tal?

–Doncs mira ara me’n torno cap a casa. Avui pleguem més d’hora que és divendres.

–Jo també plego ara. –M’ha contestat –.

Ens hem tornat a donar la mà i ens hem dit adéu.

No recordo bé el seu nom. No sóc una persona amb bona memòria pels noms, i menys quan es tracta de noms en una llengua pròpia del Senegal. El conec des de fa dos anys. Sempre que me’l trobo per Badalona està enfeinat recollint ferros, alumini i qualsevol material que es pugui reciclar i que el drapaire pagui prou bé. Es queixa que d’ençà hi ha crisi la competència ha augmentat, i cada cop costa més guanyar els diners suficients per poder cobrir les necessitats diàries. Viu amb altres companys senegalesos i sempre l’he vist somrient i segur d’ell mateix. Tot i que la seva situació no ha anat a millor en aquest temps, ell no llença la tovallola. Em diu que és un emprenedor que lluita per poder muntar el seu propi negoci.

És nascut a Dakar, i al Senegal es dedicava a la pesca. A Badalona no pot treballar com a pescador. No té els papers en regla. Admet que les coses estan difícils, però manté l’esperança i les il·lusions. Tota una lliçó de perseverança.

SÓC UN MANDRÓS?

Avui em miro el bloc i veig que des de març no he afegit cap nova entrada! XP

Suposo que algunes persones -suposant que hi hagi algú més enllà de mi mateix que llegeixi aquest bloc- deuen pensar que estic massa enfeinat o bé que la mandra m'envaeix per complert i em deixa cao abans de començar a escriure una sola ratlla.

No penso justificar-me. Tan se val. Reconec que sóc persona mandrosa quan es tracta d'escriure temes personals, parlar d'un mateix o fer la feina pròpia. Però quan es tracta de treballar per a projectes més transcendents que la pròpia existència, llavors sí, les ganes i l'empenta prenen possessió de mi mateix i començo a treballar sense miraments, sense tenir en compte el temps i els compromisos. Les hores de dormir es redueixen i l'alimentació se'n ressent. No cal dir que també la vida social i familiar. Això em recorda el perquè algunes persones del meu entorn s'emprenyen amb mi.

Cada cop que m'embarco en una nova aventura sé del cert que no podré preveure com acabarà, però, en qualsevol cas, sempre em farà anar de bòlid. Es clar, que l'esperit de tirar endavant, la il·lusió i les ganes t'ajuden a superar entrebancs i les dificultats que resultaven impossibles. De vegades les aventures també tenen el seu costat fosc.

Em diuen que hauria d'acostumar-me al joc brut. Que t'esborrin com si mai haguessis estat és un cop difícil de pair. De fet, conec a moltes persones anònimes que sempre empenyen, dia si, dia també, perquè les il·lusions i les utopies transcendeixin. Ells saben que ho fan i estan satisfets, i no s'encaparren a pensar si altres els esborren o no. No defalleixen.

Continuem empenyent doncs. Ramon no defalleixis. Ningú et podrà esborrar.

IBI, una pujada d’escàndol davant la indignació popular

Tal i com vaig denunciar en aquest blog el novembre del 2008 l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar una pujada d’escàndol de l’Impost sobre béns immobles (IBI). Un increment del 17,5% de mitjana que en molts casos supera el 20%. Passar d’un tipus impositiu del 0,72 al 0,79, juntament amb els increments de valor cadastral, havia de traduir-se en una pujada històrica del rebut de l’IBI. Aquest fet ha desfermat la indignació de molts veïns del poble, la qual cosa s’ha traduït en una mobilització popular de recollida de signatures contra el nou rebut de l’IBI i la probable constitució d’una plataforma veïnal.

Carles Móra, el teu amic
Aquesta pujada de l’IBI trenca d’una patacada el populisme que ha caracteritzat el govern d’en Carles Móra, alcalde i regidor d’hisenda. L’eslògan de campanya d’AM2000 durant les municipals del 2007 ja ho deia ben clar: ‘Carles Móra el teu amic’. I en aquest aspecte no ens ha defraudat. Mentre el nostre alcalde-regidor d’hisenda ha evidenciat una excitant activitat pública i una relació molt especial amb els vilatans i vilatanes d’Arenys de Munt, en canvi, ha desatès les seves responsabilitats pel bon funcionament del nostre Ajuntament: liderar un projecte polític mitjançant l’aplicació d’un PAM (Pla d’actuació Municipal), maximitzar els recursos humans i financers de l’ajuntament, assegurar subvencions i garantir que els projectes urbanístics endegats arribin a bon port. Malauradament, com era d’esperar, cap d’aquestes premisses s’ha complert. Com a resultat d’aquesta manera de fer política l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha quedat encallat enmig d’un endeutament rècord.

Nocturnitat i traïdoria
Per empitjorar les coses, s’ha aplicat un increment draconià de l’IBI coherent amb la manera de fer que darrerament caracteritza a l'equip de govern, amb nocturnitat i traïdoria, sense haver-ne informat als veïns. Que els hi preguntin als veïns del Panagall i Av. Sant Jordi. Un fet simptomàtic ha estat l’absoluta manca d’informació per part de l’equip de govern respecte al pressupost municipal d’enguany. Potser el nostre alcalde-regidor d’hisenda creu convenient que els vilatans i vilatanes d’Arenys de Munt no sàpiguen com es gasten els diners de l’Ajuntament, els diners de tots.

Cal escoltar la veu dels veïns i veïnes del Panagall

El passat dimarts dia 24 de febrer, a la sala d’actes de Can Borrell, els meus companys d’ERC i jo mateix vam poder copsar l’estat d’ànim dels vilatans d’una de les zones amb més densitat de població d’Arenys de Munt.

L’objectiu de la reunió era fer arribar les nostres propostes per a millorar la qualitat de vida dels veïns del Panagall i Av. Sant Jordi en diferents àmbits: civisme, neteja, mobilitat i recollida selectiva. I també per escoltar i recollir els suggeriments, idees i queixes dels mateixos veïns.

L’acte va ser un èxit d’assistència. Però cal reconèixer que el veritable catalitzador de l’alta participació a la reunió -la sala estava plena de gom a gom tot i que jugava el Barça- ha estat la manera destralera de com ha gestionat la comunicació amb els veïns i veïnes del Panagall el regidor d’urbanisme i participació ciutadana, Sr. Alfons Molons.

Des del 8 de setembre del 2008, els veïns i veïnes del Panagall hem esperat que l’Ajuntament ens convoqués per parlar sobre l’arranjament del Panagall i Av. Sant Jordi després d’acabades les obres de soterrament. Tots comptàvem que aquesta actuació estava prevista en el pressupost del 2009 i que estava costejada al 100% pel mateix Ajuntament. A dia d’avui, encara ningú des de l’Ajuntament, a banda del principal partit de l'oposició -ERC-, ha gosat informar als veïns que la cosa no anava així.

És veritat, però, que si l’objectiu era deixar el carrer en l’estat original, aquesta actuació no hagués calgut del consens dels veïns, però també és cert que es van generar unes expectatives de millora de les voreres i qui sap quantes altres coses més, sense dir que allò no seria de franc.

Paradoxalment, qui és regidor de participació ciutadana al mateix temps que d’urbanisme, no ha estat capaç de fer partícips als veïns i veïnes del Panagall i Av. Sant Jordi en un projecte d’arranjament i millora del seu carrer. Ni tampoc de consensuar un possible finançament de les obres amb els veïns. En canvi, s’ha estimat més imposar per ‘reial decret’ un projecte d’eixamplament de les voreres que ha de ser finançat en un 50% pels veïnes i veïnes sense haver preguntat als mateixos interessats si això és el que volen per al seu carrer.

No és admissible que el regidor d’urbanisme, un polític professional que es deu als vilatans, davant una pregunta al ple del dia 5 de febrer, no volgués explicar quan pensava informar-ne als veïns ni tampoc quina quantitat els hi tocaria pagar. Alfons Molons no només no va respondre a la pregunta. Va entendre que preguntar-li el que es pregunten molts veïns és una manera tendenciosa de fer política.

A la reunió de Can Borrell, a banda de copsar la indignació majoritària dels veïns i veïnes del Panagall i Avinguda Sant Jordi, també es va plantejar la necessitat de crear una associació de veïns, una entitat veïnal amb veu pròpia per a fer-se escoltar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt. Esperem que aquesta iniciativa pugui començar a caminar en benefici dels interessos de tots els veïns i veïnes del Panagall i Pi Gros, i per a l’enriquiment de la participació ciutadana a la vila d’Arenys de Munt.

Els veïns i veïnes del Panagall es mereixen més respecte

El passat dia 5 de febrer, el grup d'ERC a l'Ajuntament d'Arenys de Munt va preguntar sobre el cost que han d'assumir els veïns per tirar endavant amb les obres d'urbanització de l'Avinguda Panagall. Malauradament, el regidor d'urbanisme, Sr. Alfons Molons, va fugir d'estudi i no va voler respondre a la pregunta.

Alfons Molons -CIU- un responsable polític que dedica íntegrament el seu temps laboral treballant a l'Ajuntament, no va voler respondre a una qüestió que molts veïns i veïnes del Panagall es fan:

Quan em toca pagar per la urbanització del meu carrer? quan penseu informar-me?

Hi ha 89.625 € que els veïns del Panagall han d'abonar en concepte de contribucions especials per fer l'ampliació de les voreres. Aprofitant les obres de soterrament s'arranjà i reurbanitzarà el carrer. Malauradament ningú del Panagall ha estat informat des de l'Ajuntament. Tots sabíem que és una inversió prevista per aquest 2009. Però tothom comptava que el cost estava inclòs en el projecte suposadament sufragat per les inversions d'enguany sense cost per als veïns.

Alfons Molons no només a fugit d'estudi. Ha entès que preguntar-li què han de pagar els veïns és una manera tendenciosa de fer política. Probablement fer aquestes preguntes aixequen la llebre d'una mala planificació i el anar fent -qui dia passa, any empeny- que sembla haver-se imposat com a manera de funcionar d'alguns polítics professionals a Arenys de Munt. El regidor de CIU tenia a les seves mans resoldre aquesta qüestió. Els polítics es deuen als ciutadans, i un polític amb responsabilitats de govern, regidor d'urbanisme, té l'obligació d'esvair els dubtes dels veïns i veïnes del Panagall sobre qui paga el que es farà en el seu carrer.

És un fet simptomàtic com la suposada transparència informativa dels primers mesos del govern d'AM2000, CIU i PSC s'ha transformat en una opacitat absoluta. Un bon exemple és com el pressupost municipal del 2008 i 2009 no apareix al web municipal: si un veí encuriosit vol saber que fa l'equip de govern amb els seus diners haurà de demanar-ho mitjançant una instància. Una situació absurda quan ens podem estalviar temps i tràmits si aquesta informació aparegués publicada al web municipal. El canvi de regidor d'Hisenda, a banda de provocar un desgavell econòmic de difícil sortida, també ha suposat un empitjorament de la transparència informativa. En els temps de exregidor d'Hisenda, Marià Garriga, n'hi havia molta més.

Dignitat, Orgull Nacional, Respecte

Una cosa que em quedava per explicar -ho pensava fer el mateix diumenge- és la meva impressió dels nou minuts de silenci, del dia nou de novembre, a les nou del vespre, davant l’ajuntament, per exigir el compliment d’un acord de finançament ‘decent’ del Govern d’Espanya per a Catalunya.

Estàvem aplegats bona part de la representació política del nostre poble, -regidors d’AM2000, ERC, CIU i PSC- militants i d’altres vilatans que també es van apropar per participar d’aquest acte reivindicatiu.

L’alcalde, en Carles Móra, va encetar l’acte amb el to solemne i polit que ens té acostumats -aquest home sap fer reviure cultismes que semblaven condemnats a desaparèixer- i després la resta vam poder dir la nostra. Més que discursos, vam compartir reflexions que anaven més enllà de les pròpies conviccions polítiques.

Jo vaig intentar improvisar unes paraules fent referència a la dignitat, l’orgull nacional -ambdues coses essencials si el que volem es fer-nos respectar.- Perquè el fet d’estar tots fent pinya 9 minuts davant l’ajuntament, no és només per una qüestió de diners, és per molt més, és també per dignitat i orgull nacional.

La meva reflexió d'aquell dia m'ha portat a escriure quatre ratlles sobre el que penso de la dignitat i l’orgull nacional al nostre país.

On és el nostre orgull nacional?
Jo em pregunto com pot ser que els catalans no ens immutem gaire davant certs mitjans espanyols i estrangers quan difamen i agredeixen a la nostra gent i a les nostres institucions. El cas dels extres del cotxe oficial del conseller Benach ha estat paradigmàtic. S’ha discutit sobre la xocolata del lloro. Però el més indigne publicat recentment per un mitjà ens ho ha regalat un d’estranger. El setmanari The Economist ha titllat a un ex president de la Generalitat de cacic i acusa a Catalunya d’inspirar els mals d’Espanya.

No només els catalans no tenim per costum defensar als nostres, sinó que alguns aprofiten aquestes informacions per crear un estat d’opinió d’acord amb els seus interessos particulars. Flac favor al país.

Aquesta manca d’orgull nacional va en línia amb la manca de dignitat que evidencia una part destacada de la classe política catalana. Això pot explicar el perquè alguns ‘catalanistes’ malgasten tantes energies en fer encaixar Catalunya dins Espanya, tot esforçant-se en agradar a certs líders polítics espanyols. Potser val un Ministerio i una nova foto amb el líder espanyol de torn? potser per recuperar el poder a Catalunya i hipotecar la nostra sobirania 25 anys més? quan es perd la dignitat? la dignitat es perd abans que l’orgull o tots dos alhora?

Malauradament, aquests polítics de peix al cove, tot i els seus esforços, només aconsegueixen allargar un maltractament estructural, -en portem més de 300 anys- i amb petits matisos, segons el govern i el règim polític. Però la realitat és tossuda, perquè, ingenuïtats a part, tot i els esforços d’alguns que obcecats pretenen que hem d’anar a Espanya a explicar el nosequè, i independentment del nivell de participació de líders catalans en allò que diuen visión de estado, sigui alt, baix o regular, Espanya ens segueix responent amb més menyspreu, amb més espoli fiscal i amb més asfixia cultural, lingüística i esportiva.

I es què per una vegada que toca que es mullin els polítics espanyols, -sensibles amb la realitat catalana- aquells que tan s’omplien la boca d’estat asimètric, transversal i federalista, ni que fos per conveniència, ara destaquen per la seva manca de voluntat política per complir amb un acord de finançament que estableix l’Estatut. Sobta doncs, que el Govern espanyol s’hagi negat ha arribar a un acord de finançament que marca l’Estatut, -a l’agost es podia haver tancat perquè oficialment no hi havia crisi- un Estatut fet a la mida del que desitjava el Govern de Madrid. A Catalunya la compra-venda de dignitat sempre li surt ben cara.

Però no desesperem. Ara ens trobem cada dia 9, a les nou, durant nou minuts davant l’ajuntament per exigir a Espanya que compleixi. Potser això no servirà per provocar cap daltabaix polític a nivell de l’estat espanyol, però si ens pot servir a nivell personal, per adonar-nos que encara hi ha gent que no ha perdut la dignitat, ni l’orgull nacional que ens cal per fer-nos respectar.